Inundacions

L’OPINIÓ D’ANTONI POL I SOLÉ

Els aiguats del 82 (1982) són recordats a cada tardor i enguany, 42 anys després també ho seran, i ho seran en el futur de manera particular pels seus impactes no volguts, no previstos i catastròfics.

Aquells van causar la pèrdua de 12 vides humanes, els cinc infants Xènia Armengol i Domènech, Meritxell Flogny i Viusà, Òscar Armengol i Domènech, Cristina Vallmitjana i Piedrafita, Patrícia Ducos i Castellví i els 7 adults Josep Armengol i Egea, Elena Domènech i Perarnau, Núria Viusà i Galí, Amadeu Rossell i Ubach, Michel Ducos, Mª Lluïsa Piedrafita i Manzana i Francesc Joval i Balletbó, colpint famílies senceres i tota la societat andorrana.

També els seus impactes materials van ocasionar quantiosos danys i cost econòmic per haver de desfer i reconstruir i van suposar un punt i a part. En certa manera van provocar una aturada primer i una represa després del país. Un clic mental a nivell col·lectiu que ens va fer redreçar després d’haver-nos aplanat. Un reinici com a comunitat que es va veure sacsejada i obligada a reaccionar.

I és cert que en la història de les nostres valls n’hi han hagut, n’hi ha i n’hi hauran molts més d’aiguats ... Però els del 82, tot i que n’hi hagi pogut haver molts altres anteriorment, foren diferents i perduraran en el record sobretot pel nombre de vides humanes perdudes i pel desafiament que suposava el desastre quan ens trobàvem en un cicle de creixement i expansió.

Fou la primera vegada en què la nova Andorra en construcció, encara no constitucional, era confrontada a una crisi interna de gran abast. Es posava a prova com a societat moderna però encara adolescent, i on la ciutadania i les institucions van haver de demostrar que estaven preparades per a nous i majors reptes. Com es va fer a partir de la unió i solidaritat amb què va respondre tota la població.

I en puc donar fe, com un testimoni més que va viure aquells dies, participant en el sometent d’Andorra la Vella, ajudant a dirigir el trànsit en alguna cruïlla o prohibint l’accés a algun pont malmès que travessava el Riu Valira, anant on se’m va dir des del Comú d’Andorra la Vella, que va exercir realment de capitalitat del país constituint-se com a centre d’operacions.

Els impactes dels aiguats de 1979, 1957, 1937 i si suposem 4 de promig per segle, en els nostres passats 20 segles d’història, no van tenir l’abast tan catastròfic. Concretament perquè a nivell territorial els de 1979 varen afectar només a Sta. Coloma o els de 1957 només el centre de la parròquia d’Andorra on avui és el Parc Central, i el 1937 només Encamp. I sobretot perquè la població el 1937 era inferior als 5.000 habitants, el 1957 de 6.424 habitants, mentre el 1982 ja era de 39.940 habitants i avui s’ha doblat.

El sentit comú ens diu que uns nous aiguats similars als passats, avui poden fer més mal pel creixement poblacional i l’increment d’ocupació del sòl, que s’ha donat arreu i especialment en els fons de totes les valls del país.

El risc derivat d’un aiguat o fenomen natural, és a dir la probabilitat de sofrir un cert nivell de conseqüències és igual o depèn de tres factors: de la perillositat (primer) o probabilitat d’ocurrència de fenomen d’una certa intensitat, multiplicat per la vulnerabilitat (segon) o probabilitat de produirse danys en les estructures de possible afectació, i multiplicat pel cost (tercer) o danys resultants possibles sobre les estructures i persones afectades.

El segon i tercer factor és dir la possibilitat de danyar més estructures en haver-n’hi més i, en aquest cas, el major cost econòmic per afectació a més estructures i major dany a persones, en haver-n’hi també més, fan que avui el risc d’un aiguat futur pugui ser molt major al passat si no s’actua clarament sobre el primer factor, és a dir reduir la perillositat o la possibilitat d’ocurrència del fenomen d’una certa intensitat.

Aquest fet s’ha assolit part amb la canalització del rius, però només en part. I aquesta no és total i per si sola no resol el problema. Conduir totalment les forces de l’aigua i altres materials, imprevisibles i desconegudes també s’ha mostrat insuficient per impossible, raó per la qual, i per aconseguir reduir la probabilitat d’ocurrència dels aiguats, només es pot recórrer a dues solucions, la de contenir o emmagatzemar un volum suficient d’aigua o bé la d’alliberar-ne una part important establint zones inundables i que ajuden a treure, en els dos casos, cabal de les lleres i velocitat a l’aigua. L’aplicació d’aquesta segona opció en les nostres valls ha estat la que tradicionalment s’ha produït, però avui, amb uns fons de vall ocupats i uns traçats de riu encaixonats es fa més difícil per no dir gairebé impossible sense provocar danys majors.

Els aiguats, les riuades i les inundacions sabem que són periòdiques i per tant tenen data de retorn i ens hi cal preparar.