El Museu Carmen Thyssen Andorra ha presentat la nova exposició del museu: Made in Paris, la generació de Matisse, Lagar i Foujita, una exposició centrada en quadres d’artistes en els quals es reflecteix “l’imant cultural” que va ser París, la ciutat de la llum, des de finals del segle XIX fins al primer terç del segle XX. La mostra estarà oberta fins al 8 de gener del 2023.
Als anys 20 la capital francesa va esdevenir la ciutat més cosmopolita del moment. Els artistes d’arreu que van arribar a París van trobar un ambient d’avantguarda i optimisme. Un grup heterogeni d’artistes com Modigliani, Picasso o Foujita va anar prenent força, creant així, l’Escola de París, un moviment d’avantguarda de l’època on cada membre desenvolupava un llenguatge plàstic expressiu.
Els grans canvis artístics i estilístics al llarg dels segles, han convertit l’Escola de Belles Arts de París, en una de les principals referències d’ensenyament artístic.
Des del segle XVII, l’Acadèmia va impartir classes relacionades amb els cànons i les normes acadèmiques de l’antiga Grècia i de Roma, per arribar a comprendre l’ideal de bellesa. Més tard, es va modernitzar amb la incorporació de tallers d’artistes de renom.
La influència de les grans acadèmies parisenques es percep en institucions com la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Des de 1752, l’acadèmia es va convertir, per a molts joves, en el referent artístic de l’art espanyol gràcies a les seves ensenyances clàssiques i els pensaments moderns.
L’Acadèmia Colarossi es va inaugurar el 1815, sota el nom d’Acadèmia Suïssa i a partir del 1870 va adoptar el nom del fundador: l’escultor italià Filippo Colarossi. Lluny de les convencions oficials, el programa artístic modern de l’acadèmia, la va catapultar com a alternativa a les ensenyances de l’Escola de Belles Arts de París. A principis dels anys trenta del segle passat, va tancar les seves portes degut a un incendi suposadament provocat per la senyora Colarossi com a represàlia per les infidelitats del seu marit.
Paral·lelament, el 1868 es va inaugurar a París l’Acadèmia Julian a càrrec del pintor Rodolphe Julian. Igual que a l’Acadèmia Colarossi, homes i dones també hi tenien accés sense prova d’admissió. Aquesta característica va captivar a les futures generacions d’artistes, especialment a estrangers. Després de la mort del fundador el 1907, la vídua i coneguda retratista, Amélie Beaury- Saurel va assumir la direcció.
“L’EXPOSICIÓ S’ARTICULA A TRAVÉS D’UNA EVOCACIÓ DEL METROPOLITAN DE PARÍS, QUE MARCA L’INICI DE L’ERA MODERNA
Passada la Segona Guerra Mundial, els seus ateliers van ser venuts, convertintse en l’Escola Superior d’Arts Gràfiques Penninghen que actualment continua formant professionals del disseny gràfic.
Guillermo Cervera, comissari de l’exposició, explica que parlar de París és parlar de modernitat, de cultura, de bellesa arquitectònica. També és parlar de música, dansa, teatre i qualsevol disciplina cultural que puguem pensar. La Ciutat de la Llum representa des de finals del segle XIX fins al primer terç del segle XX, el lloc on calia estar per ser algú en el món de la cultura.
El museu exposa 27 obres, entre elles destaquem aquestes tres:
1. Passeig de Colom, Aux Quais de Barcelone, de Maurice Barraud. L’obra traspua una sensació d’extrema senzillesa i espontaneïtat, i el tractament a l’oli pot fer l’efecte de certa semblança a l’aquarel·la, a causa d’una execució ràpida del traç que li permet transmetre una gran soltesa dibuixant amb el color i el gest. Es tracta d’una vista de l’edifici de Duanes situat al passeig Colom de Barcelona. A París va realitzar també una sèrie de vistes sobre el Pont Nou del Sena. Es pot establir un cert paral·lelisme en el tractament d’aquestes obres quant a la paleta cromàtica, l’execució tècnica, el traç i la composició.
2. Nen en un jardí amb gat i ocell, de Léonard Foujita. Els elements del quadre adquireixen amb delicadesa el protagonisme dins de la composició, en un conjunt on reina una atmosfera mística a base de pinzellades lleugeres de sèpia i fines línies negres. En la cultura japonesa, l’ideal de bellesa residia en la pell blanca. La pal·lidesa de la pell del nen simbolitza la puresa i la joventut. La poma, interpretada de manera independent, es podria associar a la innocència de la infantesa com a símbol de la vida. El gat sembla cobrar vida amb l’expressió que el pintor atribueix als seus ulls. El “jardí” consta de quatre plantes grans, que funcionen com a recurs per a emmarcar el nen. Enfront de la planta més gran, jeu un ocell d’esquena a la composició.
3. Canal du Midi, de Henri Matisse forma part d’un grup de quadres pintats per Matisse prop de Tolosa l’hivern de 1898-1899. De fet, les obres pintades per l’autor durant aquest període són generalment descrites com “protofauvistes”, en la mesura en què semblen anticipar-se a l’intens cromatisme subjectiu que, cinc o sis anys més tard, serà la característica més cridanera del fauvisme. És una obra pintada ràpidament i amb un color fluid.
Comments