Viure l'art des dels materials

Conservació - Restauració de béns culturals

Text / Contacte: Mireia Garcia, llicenciada en història de l’art i diplomada en conservació-restauració de béns culturals. Cap del taller de restauració RETOC, situat a Ordino. info@retocrestauracio.com

Procés de retirada del vernís envellit

d’una pintura a l’oli d’estil renaixentista (2024) Col·lecció particular (foto: Retoc).

Com una lladre del temps, em dedico a rescatar objectes del passat i retornar-los al present. Em dic Mireia Garcia, vaig néixer a Andorra fa quaranta-vuit anys i fa vint-i-quatre que em dedico a una tasca apassionant: donar una segona oportunitat a objectes carregats d’història i emocions. Fa dues dècades que vaig emprendre el camí de muntar el meu propi negoci. A la falda del Casamanya hi ha el taller de conservació-restauració RETOC, on els clients públics o privats em confien les seves peces i on també imparteixo classes.

Arquitectes, interioristes i altres tècnics en reformes i decoració: busqueu algú que us resolgui com tractar la porta vella de la borda que heu reformat? Dubteu de com transformar la calaixera antiga dels vostres clients perquè s’integri en un ambient nou i modern? O potser voleu envellir un mirall i que quedi picat com els de Versalles per aconseguir el toc distintiu que li manca al rebedor? Si tot això us ressona, us convido a continuar llegint per descobrir un perfil professional que potser us falta a la vostra cartera de contactes. Un aliat perfecte per a projectes singulars.

Tinc l’afany de difondre i apropar a tothom la tasca que fem els conservadors-restauradors de béns culturals, per això us he preparat, si us ve de gust, una visita guiada per la meva professió, amb àlbum de fotos inclòs! És una feina tan específica que sovint no se sap ben bé en què consisteix. A més a més, la visió que se’n té, o bé és molt idealitzada o bé està condicionada per males praxis o intrusions que, inexplicablement han tingut molta més atenció mediàtica que la feina ben feta. Per no oblidar la clàssica confusió amb el món de la restauració culinària, sector infinitament més conegut i popular que el nostre i amb el qual compartim el mateix nom, tot i que nosaltres anàvem primers!

Efectivament, la paraula “restaurar” prové del llatí i es compon del prefix “re-” que significa “de nou” o “tornar a” i del verb “staurare” que vol dir “posar dempeus” “establir” o “tornar a”. Per tant, té un ampli ventall de significats, però fonamentalment fa referència a tornar quelcom al seu estat original, sigui un objecte, una situació o fins i tot un sistema polític. Per descomptat, el concepte de “restaurant” és molt posterior, ja que fins a la segona meitat del segle XVIII no es va popularitzar aquesta paraula francesa per referir-se a un local més formal que les tavernes de tota la vida, on se servien aliments cuinats a canvi de diners. Òbviament, el punt en comú és l’efecte “reparador” o “restaurador” de les sopes nutritives que servien al primer restaurant de la història.

I aquesta relació no s’acaba aquí, perquè els conservadors-restauradors som -en general- molt “cuinetes” a la vida privada i no és gens estrany: una gran part de la nostra feina consisteix a preparar productes a mida per a tractaments concrets, sigui a ull o amb l’exactitud decimal d’una balança de precisió. Val a dir que, històricament, la nostra feina ha estat vinculada a un alt secretisme en relació amb les “receptes” tècniques, com la mescla de dissolvents per eliminar vernissos envellits, o la fórmula exacta d’aquella massilla que no s’esquerda amb el temps. És relativament recent, a molt estirar des de l’últim quart del segle XX, que hem començat a publicar les fórmules, els productes o els sistemes que cal adaptar a cada cas i que es fan servir als tallers. Aquest canvi d’actitud ha tecnificat moltíssim la nostra feina fins a convertir-la en una professió molt científica. Per altra banda, en els darrers anys, les xarxes socials li estan donant més visibilitat, ja que visualment és una feina atractiva. Fins i tot, en alguna especialitat com en la restauració de mobles, s’han popularitzat els “abans i després”, amb una autèntica febre pel reciclatge, la recuperació o més enllà del nostre àmbit, la transformació de mobles i objectes.

Restauració de la fruitera a l’estil de Sèvres

de la Casa Museu d’Areny-Plandolit (2022) Àrea de Museus d’Andorra (foto: Retoc).

Interior de la sala principal del taller

de restauració RETOC, a Ordino (2023) (foto: &Up Agència).

Procés d’elaboració d’una caixa de conservació

pel conjunt de sabates del segle XVIII de Casa Rossell d’Ordino durant el procés d’inventari de la col·lecció (2021)Patrimoni Cultural d’Andorra (foto: Retoc).

Restauro pintures i marcs antics, escultures, mobles rústics o d’antiquari, portesi finestres de cases i bordes, objectes religiosos o industrials.

I francament, encara que en certes ocasions ens fa una mica de ràbia aquesta relació, és una similitud que pedagògicament funciona molt bé (per cert, jo cada vegada em poso menys la bata: el meu davantal texà amb el logotip de RETOC ha anat guanyant terreny!).

Així doncs, quina és la nostra funció i per a què som necessàries? Tot gira entorn dels materials i la seva degradació. Gairebé totes les coses, estiguin vives o no, amb el temps es fan malbé, perquè elements com l’oxigen de l’atmosfera, la humitat, la contaminació, els insectes o la llum, les van malmetent. Les actuacions de les persones són també un gran agent de degradació, intentant arreglar les coses sense saber exactament com fer-ho. Els humans tenim els metges que s’ocupen de diagnosticar les malalties, prescriure hàbits saludables per tenir millor qualitat de vida, fer-nos tractaments per curar-nos o bé, en el pitjor dels casos, procedir a una operació quirúrgica. Nosaltres fem el mateix però amb tota mena d’objectes, que per un motiu o un altre, tenen un valor especial per merèixer les nostres cures. Així doncs, diagnostiquem processos de degradació dels seus materials, aconsellem hàbits de manteniment que allarguin la seva conservació en el temps, o fem tractaments específics a la fusta, a la pedra, al plàstic o a tota mena de material per aturar la seva degradació i, si és necessari, procedim a operacions de restauració completes.La imatge d’una dona amb bata blanca, pinzell en mà restaurant una pintura a l’oli que reposa sobre un cavallet, és segurament la imatge estereotipada que us ve al cap. Doncs sí, segons un estudi de fa cinc anys més del 85% de les conservadores-restauradores, o CR com ens abreviem, som dones; només un 18% treballen en museus, mentre que la majoria ho fem per compte propi. Així que el meu cas, inclosa l’edat, és el grup més nombrós dins l’estudi.

Certament, la bata blanca ens vincula també a un altre sector de recurrent comparació: els metges.

Retirant cinta adhesiva

de la caràtula d’un single de Ràdio Andorra (2020). Arxiu Nacional d’Andorra (foto: Retoc).

Neteja mecànica d’una escultura

procedent del grup de la Dormició del segle XVI, de Jeroni Xanxo (2012) Museu Diocesà d’Urgell (foto: Retoc).

Protegint la policromia

d’un retaule del segle XVI (2013) Museu Diocesà d’Urgell (foto: Retoc).

Envernissant amb goma laca a monyeca

un moble d’antiquari després de la seva restauració (2024) Col·lecció particular (foto: Retoc).

Abans i després d’un makeover

o transformació d’un moble-bar de fusta i fòrmica dels anys 50. Els propietaris el volien llençar (foto: Retoc).

Fase final de retoc cromàtic

d’un marc daurat d’estil renaixentista (2023) Col·lecció particular (foto: Retoc).

Tota classe d’objectes? Però no eren obres d’art el què restauràveu? Us preguntareu. I quin és aquest valor especial que pot tenir qualsevol objecte? M’explicaré una mica millor. El valor artístic dels objectes que restaurem és segurament el primer que us ve al cap, com la pintura de cavallet que mencionava més amunt. També és habitual pensar en la restauració amb valor arquitectònic, perquè les bastides a les façanes de les catedrals aixafen la guitarra a més d’un turista per fer-s’hi una selfie.

Però hi ha molts altres valors que amplien moltíssim els possibles candidats a ser els nostres “pacients”. Per exemple, el valor històric o documental que pot tenir un llibre manuscrit en pergamí o una carta de la Guerra Civil; el valor religiós d’un retaule o un sant; el valor geològic o natural d’un fòssil; el valor científic, tècnic o industrial que pot tenir un laboratori del segle XIX, un emissor de ràdio del 1939 o una fàbrica tèxtil de la primera revolució industrial; i per descomptat, no deixem de banda el valor sentimental, el que alberga, per exemple, l’abecedari brodat a mà per la besàvia quan tenia quinze anys.

Procés de formulació de productes específics

per a netejar una pintura sensible a l’aigua (2024) (foto: Retoc).

Treballant in situ

al Centre d’Art d’Escaldes-Engordanyamb l’escultura del Contrapàs de l’escultor Josep Viladomat (2022)Comú d’E-E (foto: Retoc).

Procés de neteja amb làser

de l’escultura de tradició gòtica de la Plaça Santa Anna d’Escaldes-Engordany, actualment exposada al CAEE (2005) Patrimoni Cultural d’Andorra (foto: Retoc).

Diagnostiquem processos de degradació dels materials, aconsellem hàbits de manteniment que allarguin la seva conservacióen el temps, o fem tractaments específics a la fusta, a la pedra, al plàstic o a tota mena de material per aturar la seva degradació i, si és necessari, procedim a operacions de restauració completes.

Arribats a aquest punt podem concloure que la nostra missió és aturar les alteracions dels materials d’aquests objectes, per a rescatar els valors que han quedat amagats per les degradacions. Gràcies a la nostra actuació, preservem qualsevol mena de patrimoni perquè els historiadors puguin llegir amb condicions aquella carta, perquè puguis recordar a la teva àvia gronxant-te de nou amb el seu balancí, perquè un arqueòleg pugui estudiar una barca romana o que l’historiador de l’art esbrini si el quadre és o no d’aquell pintor. En definitiva, guarim els objectes del passat per garantir que les generacions futures els puguin conèixer i gaudir.

Si em permets, ara agafo la lupa per analitzar de ben a prop als restauradors. Partint de la base que, al meu entendre, si no ho sents com una vocació, més val que ho deixis córrer... Quines són les aptituds que cal tenir per fer aquesta feina tan tècnica i delicada alhora?

Fotografia d’abans de la restauració d’una llanterna processional de llauna calada, possiblement del segle XIX (2023) Església Parroquial de Santa Eulàlia d’Encamp (foto: Retoc).

Fotografia de la llanterna processional ja restaurada (2023) Església Parroquialde Santa Eulàlia d’Encamp(foto: Retoc).

La llanterna processional restaurada i amb il·luminació interior per veure l’efecte de la llum amb el calat decoratiu de la llauna (2023) Església Parroquialde Santa Eulàlia d’Encamp (foto: Retoc).

Imatge de la restauració de l’emissor SFR de 1939 de Ràdio Andorra (2022) Patrimoni Cultural d’Andorra (foto: Retoc).

Protegint els components del quadre de comandaments de l’emissor SFR de 1939 de Ràdio Andorra (2022) Patrimoni Cultural d’Andorra (foto: Retoc).

Treballant a l’interior de l’emissor SFR de 1939 de Ràdio Andorra (2022) Patrimoni Cultural d’Andorra (foto: Retoc).

Anàlisi d’un quadre abans de la restauració amb llum ultraviolada per a poder analitzar l’estat de degradació del vernís. A la mà de la verge es pot observar una petita prova quadrada de neteja, sense vernís (2024) Col·lecció particular (foto: Retoc).

Per començar cal tenir una ment oberta i curiosa, ja que una de les principals característiques és la multidisciplinarietat: hem de dominar disciplines de camps diversos i dispars, des del vessant històric per poder contextualitzar o fer recerca; tenir nocions de física, química i biologia per entendre els mecanismes de degradació dels materials o per formular productes específics; cal que dominem la nostra llengua per redactar informes; controlar tècniques fotogràfiques i informàtiques per documentar els objectes, mapejar alteracions o escanejar en 3D, entre altres.

En el pla dels soft skills, o facultats més sensitives, les meves preferides, hem de ser persones sensibles, respectuoses, amb una predisposició a connectar amb les peces i amb aquella intuïció o sisè sentit que t’indica quan t’has d’aturar. La creativitat també és una eina important, entenent-la com a generadora d’idees per a solucionar casuístiques noves.

Finalment, la part més tradicional, la clau de tot: la destresa manual, la perícia, o com diem sovint, tenir traça, amb cura i precisió. Aquest vessant més artesanal de la nostra feina, és la que manifesta tots els coneixements que hem de dominar. És un valor diferencial que ens fa únics i irreemplaçables, fins i tot en l’era de la intel·ligència artificial.

I fins aquí els últims passos de la visita guiada per aquesta professió tan poc coneguda com reconeguda, tot i ser molt necessària. Espero que us hagi despertat curiositat i tingueu ganes de més.

Si és així, em podeu seguir a les xarxes socials per descobrir el dia a dia d’una restauradora de perfil molt versàtil, doncs veureu de ben a prop com restauro pintures i marcs antics, escultures, mobles rústics o d’antiquari, portes i finestres de cases i bordes, objectes religiosos o industrials. Si tens llibres, documents o fotografies, també compto amb una especialista en aquest camp.

Ara que ja coneixeu la meva missió i vocació, estaré encantada d’assessorar-vos sense compromís i oferir-vos els meus serveis amb tot el meu art. Gràcies per acompanyar-me i fins a la propera visita.

Fase de retoc cromàtic de la pintura barroca

d’Antoni Viladomat (2011) Església Parroquial de Sant Julià de Lòria (foto: Retoc).